10 zones humides de Catalunya que cal conèixer

Aquest delta fluvial, que va començar a desenvolupar-se fa 20.000 anys, és l’hàbitat aquàtic més extens de Catalunya i inclou aigües litorals poc profundes, platges, dunes, llacunes salines, illes fluvials, aiguamolls i piscines d'aigua dolça alimentades per fonts submarines en els seus 320 km2 de superfície. El delta de l’Ebre és refugi de 330 exemplars diferents d’ocells, hi nien anualment 30.000 aus i acull cada hivern més de 26.000 ànecs i 5.000 fotges, el 90% dels que hi ha a Catalunya.

La profunda riquesa biològica del Delta, que presenta un conjunt únic i extens de vegetació a la costa mediterrània ibèrica, contrasta amb la presència humana: actualment, les inundacions es regulen artificialment per promoure el cultiu d'arròs, canviant per complet el cicle hidrològic natural de la zona. Un dels indrets més verges del Delta és el que conforma l’illa de Buda, per on et recomanem fer una senzilla ruta a peu. 

Situats en una conca de drenatge continu a la confluència dels rius Muga i Fluvià, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà és una de les zones humides més ben conservades de Catalunya, actualment, malgrat el perill que van córrer fa dècades quan la urbanització i l’extensió de l'agricultura, entre altres factors, van reduir la zona a les actuals 4.721 hectàrees; antigament els aiguamolls ocupaven tot el pla del litoral del golf de Roses i del Baix Ter.

Els aiguamolls de l’Empordà, una formació deltaica formada per zones salines costaneres, llacunes, estanys, canals de drenatge i aiguamolls d'aigua dolça, són un espai ideal per a l'observació d'ocells, sobretot als matins i als capvespres, i per caminar entre les llargues platges de dunes que s’estenen pel parc. Una de les millors rutes per gaudir de la seva fauna i flora és la Volta a la Reserva Integral de les Llaunes, en què es pot observar pràcticament intacta la vegetació de sòls sorrencs i salins. 

Diu una llegenda del segle VII que un drac aquàtic habitava a les profunditats de l’estany de Banyoles. Ningú ha sigut encara capaç de constatar-ne l'existència, però el que de ben segur que podràs veure si hi vas és una espectacular diversitat de fauna: ànecs, granotes pintades, tritons verds, tortugues d’estany, serps d’aigua o anguiles, entre moltes altres espècies.

El de Banyoles és el llac d’aigua dolça natural més gran de Catalunya. Ocupa una superfície total de 111,7 hectàrees i té una profunditat màxima de 62 metres, constituint també el conjunt càrstic més extens de la península Ibèrica, en què l’aigua infiltrada a subsòl genera processos d’erosió i de dissolució de les roques calcàries, una singularitat hidrològica que el fa mereixedor de formar part de la llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional. Una bona manera de gaudir en família de Banyoles és fent una ruta que rodeja l’estany a la vegada que permet visitar els brolladors, estanyols i el parc neolític que s’apleguen al voltant de la capital del Pla de l’Estany.

L’aigua és ben present al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb una generositat insòlita: una gran concentració de rius, meandres d’alta muntanya (les "aigüestortes"), salts d’aigua, barrancs i fins a 200 estanys el converteixen en la zona lacustre més important dels Pirineus. Els seus llacs tenen orígens diferents: els estanys de circ, les aigües dels quals són blau fosques, són originats per sobreexcavació de les glaceres; d’altres s’han format per barreres o esllavissades de roques. És curiós també el cas dels estanys de Cabdella, situats als afores del Parc i a tocar de la vall Fosca; es tracta d’un conjunt de 26 estanys a la capçalera del riu Flamisell interconnectats entre si a través d’una galeria subterrània que culmina a l’estany Gento, receptor dels recursos hídrics que acaben alimentant la central hidroelèctrica de Cabdella.

Perdre’s entre els circs glacials, congostos, tarteres i els frondosos boscos de fagedes, bedolls i pi negre del Parc Nacional és una experiència tan màgica com descobrir algunes de les 1.940 espècies de flora i 340 vertebrats diferents que hi habiten, entre els quals destaquen el trencalòs, l’àliga daurada o l’isard. És impossible visitar Aigüestortes i l’estany de Sant Maurici en un sol dia – la seva extensió és quasi com la d’Andorra –, però et recomanem una ruta senzilla per fer amb nens: un dia al circ de Colomèrs.

A tocar de Barcelona es pot trobar una extensa plana que ha anat creixent des de l’època romana fins al segle XIX. El delta del Llobregat, el segon en extensió de Catalunya després del delta de l’Ebre, conserva uns dels aiguamolls més importants dels país i una diversitat biològica reforçada pel seu enclavament perfecte, al bell mig de la ruta migratòria dels ocells del nord d’Europa cap a l’Àfrica, la qual cosa afavoreix la presència d’ocells aquàtics.

Aquest espai, amb un elevat valor ecològic i paisatgístic, s’ha vist constantment transformat per l’acció humana. Tot i això, encara es conserven zones on l’impacte humà és molt reduït, com és el cas de l’espai natural del Remolar-Filipines, on es poden observar amb facilitat ànecs de diverses espècies, corbmarins, esplugabous, martinets i bernats pescaires.

La història de l’estany d’Ivars i Vila-sana, situat al Pla d’Urgell, va canviar dràsticament amb la construcció del canal d’Urgell l’any 1861: la introducció del regadiu a la comarca va convertir l’estany en una conca receptora d’aigües sobrants del reg i va significar un augment generalitzat de les seves dimensions i profunditat. L’afany d’ampliar la superfície de conreu de la zona, però, va dur el règim franquista a dessecar l’estany i a vendre les seves terres com a finques agrícoles, en contra de la voluntat dels veïns. El record de l’estany viu a la memòria popular dels habitants d’Ivars 40 anys després del seu dessecament, que va portar l’Ajuntament a tirar endavant un procés de recuperació que va culminar l’any 2009.

Ara, el d’Ivars i Vila-sana és l’estany amb la major superfície de Catalunya i acull una riquesa biològica essencial per a la conservació de moltes espècies: fins a 400 plantes diferents, més de 250 aus, 31 mamífers i 21 odonats conviuen en un paisatge privilegiat.

La confluència fluvial més important de la península Ibèrica es troba al sud-oest de Catalunya i és també un paratge de gran riquesa natural. Es tracta de l’aiguabarreig Segre-Cinca, un conjunt d’espais naturals que abraça la fusió entre els rius Ebre, Segre i Cinca; planes, muntanyes i contraforts acullen una gran varietat d’ecosistemes al voltant dels cursos fluvials i els boscos de ribera.

La confluència dels rius Cinca i Segre es produeix entre els termes municipals de Massalcoreig i la Granja i, pocs quilòmetres més al sud aquestes aigües es tornen a barrejar amb les del riu Ebre. El clima semiàrid de la zona, protagonitzat per oliveres, erms i turons pelats, contrasta amb els boscos de ribera que es constitueixen a banda i banda de l’aiguabarreig i que, juntament amb les illetes i canyissars, són el refugi ideal per a 200 espècies diferents d’ocells i tota mena de rèptils, amfibis i mamífers com els cérvols, la llúdriga i la cabra salvatge. La millor manera de veure el contrast entre els diferents ecosistemes de la zona és agafant la bicicleta i fent una ruta de dificultat mitjana per les planes de l'aiguabarreig.

Als Pirineus, tots els estanys són d’origen glacial. Tots, excepte els de Basturs i l’estany de Montcortès. Aquest últim, situat al terme municipal del Baix Pallars, és una formació d’origen càrstic, fet que significa que s’ha modelat mitjançant processos d’erosió per meteorització química. Es pot considerar com un sistema lacustre excepcional per diversos motius: el seu origen i la provinença de les seves aigües, la seva situació geogràfica (1.000 metres d'altitud), la profunditat (fins a 30 metres) o el seu elevat interès biològic.

La vegetació de la conca de l’estany s’ha vist força modificada per les pràctiques agrícoles i ramaderes, però dins d’aquesta zona humida s’hi han catalogat fins a 534 espècies de flora diferents i és un espai de summa importància com a àrea de nidificació per a alguns ocells. Montcortès és l’espai ideal per descobrir la natura amb infants, motiu pel qual et recomanem una ruta al voltant d’aquest insòlit paratge del Pallars.

Una bona mostra del que decennis enrere havia estat el litoral català són els Muntanyans, l’únic espai d’aiguamolls salobres que resta entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Es tracta d’una estreta franja protegida de 62 hectàrees d’extensió, entre Creixell i Torredembarra, coberta de dunes fixes i mòbils, maresmes, estanys i aiguamolls.

L’espai, que gaudeix d’un pla especial de protecció des del 1997, es pot visitar a través d’un itinerari resseguit amb estaques unides per una corda, plafons informatius i unes zones de pas delimitades per no fer cap destrossa a la flora que hi creix. Coronant les dunes mòbils es troba el borró, alt i esvelt, i el lliri de mar, una de les espècies més amenaçades dels Muntanyans; entre les dunes fixes s’hi amaguen el timó marí i la bufalaga, mentre que les depressions marines donen aixopluc a la salicòrnia, que comparteix espai amb l’invasor canyís. Pel que fa a la fauna, les espècies més comunes són el corriol camanegre –l’ocell més emblemàtic de la zona que nia a la sorra de la platja–, la sargantana cua-roja –l’única de color clar de l’espai–, el gripau corredor i el ratpenat de ferradura gros, que té un rol ecològic rellevant en la dispersió de llavors i el control de plagues d’insectes. En espais com l’estany del Saler, la polla d’aigua, la fotja o l’ànec collverd hi són veïns habituals. Et recomanem una ruta per aquest espai tan privilegiat, tot i que també és interessant caminar al voltant de la desembocadura del riu Gaià, punt de descans per a les aus migratòries.