Focs de Nadal, les tradicions paganes

Propiciar la fertilitat i expulsar el mal durant el solstici d’hivern. Diferents celebracions relacionades amb el foc que encara tenen continuïtat troben el seu origen en temps ancestrals. Totes tenen en comú els troncs i l’encesa de torxes o fogueres, però varien segons el lloc on se celebren. Aquí teniu un recull de focs de Nadal arreu del Principat.

Fia-faia
És una de les festes de Nadal que tenen el foc com a protagonista més conegudes dels Països Catalans. Se celebra la Nit de Nadal als municipis berguedans de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. A diferència de les altres festes de foc dels Pirineus, aquestes donen la benvinguda a l’hivern. A la plaça, cremen torxes o faies vegetals fetes amb trenes de la gatosa, una herba que es creu que té certs poders purificadors. Quan les faies són massa petites per sostenir-les amb les mans, es llencen a terra i es van creant petites fogueres que els assistents salten tot cantant: “Fia-faia, fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la palla”.

Cremada del carro
És la traca final d’una festa que comença després de la missa del gall amb el ball del cavallot i la balladora a Organyà (Alt Urgell), una dansa cerimoniosa amb un toc d’humor que simbolitza el poder de la burgesia (el cavallot) sobre la població (la balladora). Els dos personatges es persegueixen fins a arribar a la plaça de les Homilies, on té lloc la cremada del carro, construït cada any especialment per a l’ocasió. Originàriament es cremaven troncs i es creu que és un ritu mil·lenari que està relacionat amb les celebracions vinculades al solstici d’hivern.

Soca de Nadau
Abans de l’arribada de la calefacció, moltes llars del Pirineu s’escalfaven amb una gran soca d’arbre. Amb l’arribada de l’hivern era costum encendre-la coincidint amb el solstici d’hivern i mantenir-la viva fins a l’any nou. Es deia que aquest foc portava fortuna i allunyava els mals esperits. Fa uns anys, Les (Vall d’Aran) va recuperar aquesta tradició, però la va treure al carrer. La nit de Nadal es crema la Soca de Nadau al mig de la plaça mentre s’espera la missa del gall i es fa un ressopó.

Baixada de teies
Aquesta iniciativa va néixer a Gurb (Osona) l’any 2011 amb l’objectiu de recuperar la presència del foc com a element tradicional i ancestral de la cultura catalana. Com les famoses falles de Sant Joan al Pirineu, els participants pugen a la Creu de Gurb, un punt elevat, abans que es faci fosc per baixar de nit amb les torxes enceses fent un camí de foc fins al centre del poble.

Aixames o fatxos
Així és com anomenen les falles de Nadal els pobles del País Valencià que encara mantenen aquesta tradició. A Relleu (Marina Baixa) encenen unes torxes d’espart anomenades aixames, i a Onil (Alcoià), de les falles, en diuen fatxos. Les festes són similars: primer van pel poble cantant les aixames i els fatxos i acaben a la plaça fent-los rodar fins que s’apaguen. Les dues celebracions també es relacionen amb els focs solsticials d’hivern i amb els focs imitatius del cercle solar. És una festa pagana que, amb els segles, s’ha anat adaptant al cristianisme; també es diu que el foc ofereix calor al nen Jesús.

Alei alei
Canvien l’herba amb què es fan les torxes i el nom de la festa, però l’essència és la mateixa: encendre faies de càrritx, una herba molt abundant a Mallorca, i fer una cercavila per Capdepera. Aquest municipi mallorquí va recuperar la tradició ancestral ara fa un parell d’anys. Una diferència amb la resta de festes similars és que tenen una cançó: “Alei alei, penjat amb un cabell, anit anit, un gall farcit, demà demà, el mos hem de menjar, passat demà, el mos hem d’acabar”.

El pi de Nadal
Plantar un pi i cremar-lo és una altra de les tradicions ancestrals de Nadal relacionades amb el solstici d’hivern. Una tradició que s’ha perdut a molts llocs, però que perdura a Centelles (Osona). La Festa del Pi té lloc el 30 de desembre, quan es va a talar un pi al bosc, es porta fins a l’església acompanyat de sorolloses galejades i es deixa penjat cap per avall fins al dia de Reis. La primera documentació de la festa no apareix fins al 1751, però es relaciona amb el culte als arbres i amb rituals pagans de fecundació lligats amb el solstici d’hivern i amb la regeneració de la natura.