Temperatures infernals durant les hores centrals del dia i nits d’insomni. Sequera i grans pedregades. Llevantades històriques i incendis de sisena generació. Per als soferts habitants dels països mediterranis, l’escalfament global ha deixat de ser una amenaça de futur més o menys vaga i llunyana per esdevenir un fet quotidià, present, amb el qual hem d’avesar-nos a conviure tant si ens agrada com si no.
I és que la Mediterrània és un dels punts del planeta on el canvi climàtic avança de manera més accelerada. Segons l’informe Canvi climàtic i ambiental a la conca mediterrània, elaborat per la xarxa cientifica MedECC (Mediterranean Experts on Climate and environmental Change), “les temperatures mitjanes anuals a la terra i a la mar de la conca mediterrània ja són 1,5ºC més altes que en èpoques preindustrials”. És a dir, “0,4ºC més que el canvi mitjà global”, i l’estudi preveu que augmentaran entre 3,8 i 6,5 ºC addicionals fins al 2100 en el cas que hi hagi una alta concentració de gasos amb efecte d’hivernacle, i entre 0,5 i 2 ºC en un escenari compatible amb l’objectiu a llarg termini de l’Acord de París.
L’informe és del 2020, anterior als anys més càlids de la història des que existeixen registres, que han estat els darrers. I els efectes d’aquest augment de temperatures abasten totes les àrees imaginables: intensificació de l’escassesa d’aigua i la desertificació; disminució de la productivitat agrícola; escalfament de la superfície del mar i de les aigües profundes en major proporció que en altres oceans del món; augment del nivell del mar; extinció de peixos i invertebrats marins, i canvis en llur distribució; pèrdua i degradació de bona part dels espais humits d’aigua dolça, etc.
Però per què la Mediterrània acusa més ràpidament que altres zones la crisi climàtica? Daniel Argüeso, investigador del Departament de Física de la UIB, n’explica alguns dels motius: “La localització de la regió, situada en una zona de transició dels tròpics; la proximitat del Sàhara; el pràctic aïllament del Mediterrani respecte dels oceans o la persistència de l’anticicló de les Açores”.
Punt de no retorn
El que és evident és que el nostre mar està esdevenint literalment un brou, i a parer d’Argüeso, no hi ha marxa enrere: “El clima mediterrani ja ha canviat”, i considera inevitable no només la recurrència de les onades de calor estivals, sinó l’aparició de ratxes càlides en altres èpoques de l’any. Fet i fet, l’ecòloga marina Aurora Ricart, de l’Institut de Ciències del Mar, al seu torn, adverteix que en el medi marí l’escalfament és fins i tot més sever que a terra. “Al mar Mediterrani, els últims estius l’increment de temperatura ha assolit els 2ºC —alerta—, i això ja ha començat a causar la mort d’organismes no mòbils com les gorgònies o els coralls”.
El resultat d’aquest augment calòric (dit d’una altra manera, que hi hagi més energia a l’atmosfera) tindrà serioses repercussions, com indica Annelies Broekman, investigadora del CREAF i experta en gestió de l’aigua: “Ja fa temps que tenim el coneixement científic que a la Mediterrània creixeran la freqüència i intensitat dels esdeveniments climàtics extrems, com ara les inundacions per pluges torrencials. Cal preparar el territori per fer front a aquestes situacions”.
I davant d’aquesta nova realitat, com es comporta el turisme? L’article L’impacte del canvi climàtic en el turisme a Espanya de Caixabank, que analitza dades del 2019 al 2023, conclou que “hi ha una correlació negativa entre el creixement de la despesa turística i la temperatura mitjana”. És a dir, que la despesa turística ha crescut més
als municipis més confortables. “El millor funcionament del turisme costaner i urbà als municipis menys càlids posa de manifest l’atractiu que estan guanyant aquestes destinacions en un context en què les temperatures pugen”, ja que “les àrees costaneres depenen, en gran part, de les activitats a l’aire lliure i de platja, que es veuen directament afectades per les onades de calor”.
El nord també existeix
Amb la mirada posada en les tendències de cara a les pròximes dècades, un altre informe, L’impacte del canvi climàtic
a la demanda del turisme a Espanya, elaborat pel BBVA Research, creu que, si l’escalfament global és pronunciat, “les destinacions de costa de la Península continuaran essent les més atractives per als turistes, si bé aquests es desplaçaran de les platges del sud a les del nord”.
En la mateixa línia, l’estudi més rellevant sobre la qüestió, Impacte regional del canvi climàtic en la demanda turística europea, del Joint Research Centre per encàrrec de la Comissió Europea, opina que l’escalfament global tindrà importants conseqüències en els països del sud del continent. Encara més, en els quatre escenaris analitzats (augments de temperatures mitjanes d’1,5, 2, 3 o 4ºC a les acaballes del segle), d’entre els territoris europeus més compromesos hi ha els dels Països Catalans.
Turisme de risc
Les illes Balears, fins i tot, podrien perdre fins a un 8% de les pernoctacions amb els 4 graus, tan sols per sota d’algunes regions gregues i Xipre —i en el grup dels beneficiats per aquest augment de temperatures es troben 53 regions del nord d’Europa encapçalades per Gal·les occidental, que veuria incrementada la demanda gairebé un 16%.
Val a dir que els patrons d’estacionalitat també canviaran paulatinament, i malgrat que les destinacions costaneres del nord registraran un increment significatiu de la demanda als mesos d’estiu, les regions del sud pal·liaran en part la caiguda canicular amb més visitants a la primavera i a la tardor. Potser, ara sí, l’anhelada desestacionalització del sector serà una realitat assolida.
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.
Aquest article es va publicar en el número 312 del Descobrir (Novembre 2024)