Els símptomes de la massificació turística a les illes Balears són inqüestionables, i Margalida Ramis aposta sense embuts pel decreixement d’aquesta activitat.
Posem-hi-context. A grans trets, quina lectura feu al GOB de la situació de les Balears en relació al turisme?
Bé, xerrar de turisme a les Balears és xerrar de turistització, d’un procés que ho engloba tot. No només perquè la nostra economia depèn de manera gairebé absoluta d’aquesta activitat, sinó per la transformació que ha provocat en l’organització social i política, a més de productiva, de les Illes.Bé, xerrar de turisme a les Balears és xerrar de turistització, d’un procés que ho engloba tot. No només perquè la nostra economia depèn de manera gairebé absoluta d’aquesta activitat, sinó per la transformació que ha provocat en l’organització social i política, a més de productiva, de les Illes.
Com s’ha arribat fins aquí?
En un moment determinat, es va decidir que això seria un territori al servei del tu- risme i, d’aleshores ençà, hagi passat qui hagi passat pel Govern de les Illes Balears, s’ha mantengut la idea. L’objectiu ha estat abordar aquesta especialització econòmica per ser competitius davant les altres destinacions, que aquest lideratge turístic dugués riquesa i prosperitat i desenten- dre’s dels altres sectors bo i confiant que els béns indispensables per viure al territori vendrien de fora.
El sector turístic funciona bé a costa de precaritzar i sobreexplotar
Hi ha hagut fases en aquest procés?
Bé, primer, als inicis del turisme de sol i platja, va afectar la costa. Després, es van començar a ocupar espais naturals amb apartaments, zones de residència o urba- nitzacions, que s’enclavaven en territoris més privilegiats des del punt de vista paisatgístic. En acabat, vam anar a la diversificació de l’oferta turística venent més autenticitat amb les experiències a l’interior rural de l’illa. Pobles allunyats de la costa i que no tenien inicialment cap interès turístic acaben esdevenint els indrets genuïns on viure l’autèntica experiència mallorquina. I finalment hem viscut la in- cursió del lloguer turístic vacacional, que després d’haver colonitzat tot el territori, s’ha ficat literalment dins ca nostra.
Quin és el límit?
Cap. Des de la perspectiva de l’ordenació territorial, ja no hi ha barreres, i tot és susceptible de ser producte turístic o de generar beneficis al turisme, i d’aquí que s’etiqueti aquest procés, ja no de d’especia- lització econòmica, sinó de turistització.
I com fas la transició d’un sector que té un pes tan important?
Agradi o no, els límits biofísics implicaran forçosament un decreixement d’aquesta activitat econòmica, i per extensió en el nostre cas una reconversió de tota l’economia balear cap a altres sectors que impliquin més resiliència. Però, és clar, fóra bo planificar-ho perquè la proposta de decreixement té moltes derivades.
La gestió del territori n’és una, no?
Des del punt de vista territorial, l’activitat turística va molt vinculada a l’aventura d’un paradís, i això implica construcció. A Mallorca i Eivissa, per exemple, el sòl rústic és edificable, i de manera automàtica 14.000 metres quadrats són un xalet. Xalet amb piscina, amb possibilitat de comprar, vendre, llogar o especular, no? Això té greus repercussions per a l’activitat primària, que hem menystengut, però que ha de tenir un paper rellevant en l’escenari del canvi climàtic que tenim damunt.
Doncs la superfície agrària disminueix...
Ho sabem. Basta dir-te que, a més, ara tenim el Partit Popular governant, i acaben d’entrar un decret llei que, amb l’excusa d’una simplificació administrativa, impulsa tot un procés de regularització de cases il·legals fetes en sòl rústic. Pots tenir 14.000 metres quadrats i un xalet de manera legal, però després també pots tenir-lo il·legalment i saps que, qualsevol dia, t’arribarà una amnistia.
Si parlem de territori, també hem de parlar d’infraestructures?
Sí. Tot aquest creixement, aquesta duplica- ció dels índexs de pressió humana durant els mesos d’estiu, la recepció de 14 milions de persones l’any en una illa que en té un milió i poc, implica infraestructures que estan sobredimensionades en relació a la necessitat de la pròpia població. En el cas de l’energia, tenim centrals elèctriques, connexions per cable amb la Península, un gasoducte i, darrerament, tot el desplegament de projectes de generació d’energia renovable que afecten territori agrari i que, per les dimensions, no tenen sentit en una illa. Quant a l’aigua, per exemple, la salinització dels aqüífers —sovint irreversible— és dramàtica. Per satisfer tanta demanda, es van construir dos grans embassaments a la serra de Tramuntana, però tampoc no aporten aigua suficient, i hem hagut de fer una gegantina inversió en dessaladores. Puntualment, des que funcionen, fins i tot hem hagut de dur aigua de fora... Un despropòsit rere un altre.
Rebem 14 milions de persones l’any en una illa que en té un milió i poc
Aquesta sobreexplotació de recursos té conseqüències socials?
Sí, la sensació que tenim és de precaritza- ció vital i, en els darrers anys, s’ha convertit en un malestar generalitzat que ha fet que la gent surti al carrer per dir prou.
Aquesta és la gran paradoxa, no? Una activitat que no para de créixer en termes absoluts, que funciona a tot drap i bat rècords en cada exercici, però que no repercuteix en millors condicions de vida o en una major riquesa de la societat receptora. L’empresari rajoler Biel Huguet, ens dos comentats articles al Diario de Mallorca, afirmava: “Com més turistes venen, més pobres som”.
És que el sector funciona bé, precisament, a costa de precaritzar i de sobreexplotar. És a dir, jo crec que la seva rendibilitat ha baixat en els darrers anys perquè el turisme també s’ha transformat. Ve molta gent, però hi ha molta rotació. Ara, l’activitat turística és esbojarrada i no gaudeix dels territoris, sinó que els consumeix en el pitjor sentit de la paraula. Aquesta exigència de mantenir ritmes elevats fa baixar la rendibilitat, i per tal de mantenir els mateixos guanys d’abans l’empresari ara necessita molts més turistes. Si no li basta, on ho repercuteix? En els costos laborals dels treballadors.
Sense aliança social i laboral, el decreixement no serà acceptat
Hi ha prou consens social per impulsar la transició que propugneu i assumir els costos del canvi de model?
Jo crec que la societat entén perfecta- ment que el turisme necessita límits. Què passa? Que això requereix una mirada que inclogui la classe treballadora perquè aquest nou escenari no s’enfronti amb la por de perdre la feina, o de no tenir un horitzó clar. De fet, l’estiu passat, na Marga Prohens [presidenta del Govern de les Illes Balears] va sortir al Parlament dient que la gent que es manifestava contra el turisme era la gent que tenia garantit el sou a final de mes. I és cínic, però té una part de raó. És a dir, que no podem abordar la necessitat de rebaixar aquesta dependència de l’activitat turística sense tenir en compte mesures específiques en l’àmbit laboral. Hi ha molta feina a fer i hem de travar una aliança social perquè, si no, la transformació del sector turístic no serà acceptada i sempre esdevindrà un motiu de xantatge polític.
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.
Aquest article es va publicar en el número 315 del Descobrir (Març 2025)