Els efectes del canvi climàtic a la platja

Tots els estudis científics coincideixen a indicar que la Mediterrània és una de les regions del món que sortirà més perjudicada del canvi climàtic ja en curs. I, d’entre les àrees més afectades, la península Ibèrica se n’endú la palma. Precisament, investigadors de la Universitat de Queensland (Austràlia) van concloure en un article publicat al gener a la revista digital científica Nature Communications que, depenent dels diferents escenaris d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i de la zona estudiada, les precipitacions poden reduir-s’hi entre un 12 i un 35% d’ara fins a les acaballes del segle.

Com un sinistre avançament, l’actual període de sequera que pateixen bona part dels Països Catalans sembla donar-los la raó. La humitat ambiental a Europa és avui la més baixa dels últims quatre-cents anys. I val a dir, a més, que no tan sols disminueixen les quantitats de pluja anuals, sinó que plou com més va més irregularment, sovint de manera torrencial, fet que minimitza l’efecte assaonador que l’aigua té per a la terra.

Destrosses constants

El record dels temporals Gloria i Filomena, que van assolar el litoral català els anys 2020 i 2021, respectivament, és encara fresc. Però el cert és que, sense arribar a l’excepcionalitat d’aquests dos episodis, les afectacions de les llevantades —un fenomen habitual i propi del nostre clima— són constants als municipis costaners.

La pràctica urbanització de tota la primera línia de mar afavoreix una destrossa rere una altra, atès que a la variabilitat meteorològica, i a l’augment del nivell del mar, se suma la proliferació de barreres arquitectòniques que paradoxalment multipliquen l’energia devastadora de les onades. Quan no es tracta de l’enèsim tall del servei de Rodalies a la fràgil línia del Maresme (el Gloria va esbotzar un pont sobre la Tordera que va obligar a interrompre el servei ferroviari entre Malgrat i Blanes durant prop d’onze mesos!), són unes escales d’accés a la platja ensorrades per l’embat d’una mar alterada: això ha passat, sense anar més lluny, aquest mes de març a Coma-ruga.

I si les implicacions sobre les infraestructures i el mobiliari urbà comporten un autèntic drenatge de recursos públics, els maldecaps per la regressió de la línia de mar no són menys costosos. La construcció de dics, espigons i ports esportius, sovint connectats amb passeigs marítims completament asfaltats, ha modificat les dinàmiques naturals de les platges. Hi ha molts ajuntaments que es veuen obligats a restituir cada estiu de manera artificial la sorra que han perdut durant els mesos d’hivern. Aigua en cistella... Fet i fet, els experts expliquen que les platges es formen amb l’aportació de sediments procedents de rius i rieres que desemboquen al mar, i que els corrents litorals distribueixen la sorra al llarg de la costa.

Conscients del problema, i assessorats per geòlegs, enginyers i consultors ambientals, molts consistoris han començat a desmuntar alguns dels espais presentats a bombo i platerets com qui diu fa quatre dies. És el cas de la plaça del Mil·lenari de Segur de Calafell, per exemple, el sortint de la qual s’ha enderrocat per alinear-la amb el passeig marítim després de constatar que la platja ha perdut prop de 100 metres en les darreres dècades.

La idea que s’imposa ara, i que compta en molts casos amb el finançament dels fons Next Generation de la Unió Europea i del Ministeri de Transició Ecològica espanyol, és renaturalitzar les platges. És a dir, retirar en la mesura que sigui possible elements rígids per afavorir els sistemes dunars característics de les façanes litorals i, en definitiva, deixar que les platges recuperin la seva resiliència i funció connectora entre el medí marí i l’espai terrestre.

En aquest sentit, la llista d’actuacions de renaturalització executades o en procés d’execució és molt llarga. En destaquen la de la Pletera de l’Estartit, premi Cilma 2017 “pel projecte Life Pletera, de desurbanització i recuperació de la funcionalitat ecològica dels sistemes costaners”; la d’Altafulla, que desenvolupa el projecte ‘Platja viva’, premi a la Iniciativa Medi Ambient 2020 per la Diputació de Tarragona; la de la platja de Castell de Palamós; la de la platja Llarga de Vilanova i la Geltrú o la del passeig de les Cales de Miami Platja.

I creixerà exponencialment perquè nombrosos municipis litorals enllesteixen els tràmits administratius per iniciar les respectives obres, entre les quals podem esmentar les del passeig marítim de la Pineda, les de la platja de les Dunes de Santa Susanna, l’Almadrava d’Alacant, l’Arenal de l’Ampolla, les platges del Cabanyal i la Malva-rosa de València o la platja de Palma.

Del curt termini a la mirada llarga

Si bé el Pla Territorial Metropolità del 2010 ja preveia un nou traçat del tren que uneix Barcelona i Mataró per la costa (l’actual R1), desplaçant-lo cap a l’interior, actualment no hi ha ni tan sols cap avantprojecte sobre la taula. L’Estat al·lega la complexitat i el cost que comportaria dur-lo a terme. En aquesta ocasió, com en la resta, de moment, s’ha optat per efectuar intervencions que resolguin les incidències puntuals. Però la crisi climàtica és aquí, i el canvi de paradigma sembla inexorable. Anem tard.