Quina valoració fas del turisme ara mateix i quina projecció de futur li veus?
Jo crec que hi ha dos sectors que estan convivint simultàniament. N’hi ha un, acabat de néixer o fruit d’una reconversió, que aposta pel que anomenem turisme responsable, amb totes les intensitats que vulguem. És un sector emergent molt important al nostre país. Però tenim un altre sector que basa el seu dia a dia en la inèrcia i que, a més, manifesta una resistència al canvi. I hem de veure qui guanya la batalla entre aquests dos models.
Tot això s’esdevé en un context en què el turisme creix. Molts països emergents estan consolidant una classe mitjana; gent que té una capacitat adquisitiva que no tenia fa uns anys per poder fer viatges.
Sí, sí, és clar. La qüestió de fons és que cada vegada hi haurà més turisme, i no només perquè s’hi incorporen classes mitjanes, sinó perquè tots plegats incrementem el temps d’oci. Treballarem menys i hi haurà una nova cultura d’oci, que també vol dir cultura de turisme, que generarà una pressió molt forta sobre els recursos.
I podem esperar que l’activitat turística s’acostarà progressivament als objectius de desenvolupament sostenible (ODS)? Les empreses es transformen gràcies a dues forces motores: la responsabilitat social corporativa i els requisits de la demanda. Però en el turisme hi ha un tercer factor que no té la resta de sectors: la resistència local. Quan fas de turista, el que pensi la gent receptora sobre la teva presència a casa seva té repercussions, i això decantarà el turisme cap a la responsabilitat i els ODS per la tendència creixent de les poblacions locals a exigir límits, canvis, normes, etc.
L’increment del cost del transport reduirà distàncies i ampliarà estades
Tu sempre poses l’èmfasi, també, en el tema de la mobilitat.
Sí, perquè no podrem evitar l’increment del cost del transport. El turisme fordista [de masses] s’ha basat en l’aprofitament dels combustibles fòssils, i això ha donat una percepció falsa de cost zero. Quan desplaçar-nos tingui un cost significatiu, l’ús de l’avió i del cotxe se’n ressentiran, incrementarem el temps d’estada i reduirem la distància dels viatges.
I això com casa amb la hiperconnectivitat d’aquest món global?
L’economia encara no s’ha assabentat dels límits. Però ho farà. Arribarà un moment que serà impossible engolir l’increment, posem per cas, dels turistes interns que preveu l’OMT: de 8.000 a 15.000 milions de persones el 2030. I si no ho fem des del punt de vista legislatiu, perquè pot ser que la pressió dels lobbies i la condescendència de la gent ho evitin, ho farà el mateix mercat.
No hauríem de pensar més en el turisme de proximitat i, com fan altres destinacions del nostre voltant, apostar decididament pel turisme interior? Sembla que socialment continua essent percebut com un pla B, una alternativa assequible al turisme autèntic, que és l’internacional.
A veure, jo crec que viatjar molt lluny és sa, és culturalment enriquidor i socialment desitjable. El que és insostenible són les previsions de creixement que té el turisme internacional, i l’única via per frenar-lo és la reducció mitjana de la distància. Per tant, estic d’acord que el turisme de proximitat és el model de futur.
Cada vegada hi haurà més turisme perquè augmenta el temps d’oci
I estem preparats?
Tenim molta feina. A Catalunya, tot el sistema de transport està basat en el flux quotidià. Hem projectat un Pla d’infraestructures, encara vigent, només tenint en compte la mobilitat obligada: de la residència a la feina, a l’escola, a l’hospital... Ara bé, quan tu mires les enquestes de mobilitat, el que més fem és moure’ns per oci, no per treball. Hem de repensar el model d’infraestructures sabent, sobretot, que és més fàcil gestionar fluxos amb el transport públic que amb el privat.
El sector turístic treballa suficientment a favor d’aquest canvi de paradigma?
No. El gruix del sector comparteix la idea que com més i més ràpid, millor. No tenim un turisme globalment compromès amb la idea de limitar...
La idea de construir infraestructures, de millorar resultats a partir de grans esdeveniments, és una manifestació de la mateixa mentalitat, oi?
Sí, és clar. Encara ens plantegem que el futur del país passa per més autopistes, més port, més aeroport sense tenir en compte, primer, les ferides que això generarà, però també el que se’n diu cost d’oportunitat. Mentre anem fent grans infraestructures, oblidem les petites. I el país necessita anar cap a un model de major capil·laritat. Quan fem un balanç de l’aeroport, mai introduïm la variable del cost d’oportunitat, que no és només el cost benefici d’aquesta obra, sinó què podríem fer amb aquests diners públics i quins efectes tindria. I potser ens enduríem una sorpresa. Com a model territorial, jo crec que hem d’anar cap a un país de la microescala, de les microaccions, i que hem d’abandonar les grans infraestructures.
El nostre país necessita un model de major capil·laritat
Enllaçant amb tota aquesta dimensió social del turisme, la participació de les comunitats locals hauria de ser una de les claus d’aquest nou model?
Hi ha un pla territorial català que determina grans línies, i ara necessitem un pla territorial turístic català. Dibuixar el mapa dels fluxos d’oci turístics de la Catalunya del 2050. Això és una emergència perquè, si no fem res, aquests fluxos es defineixen de forma espontània i generen pressió sobre zones que no tenen la capacitat tècnica de limitar-los o de disseminar-los. I és un procés complex. Hem de fer una planificació de dalt a baix pensant el país en conjunt, però sense imposar-la.
Parlant de control de les destinacions, de models d’oferta, de proximitat... jo et volia demanar finalment pel Compromís Nacional per un Turisme Responsable. Tu en vas coordinar la redacció, però com creus que s’hauria de desplegar?
Desplegar-lo no és la meva competència. Són els signants i l’Administració els qui tenen la responsabilitat de tirar-lo endavant. Però la seva sola existència és un fet insòlit en l’àmbit internacional. Hem sabut arribar a un acord de quin és el país que s’acosta més o que s’allunya menys dels ideals que tenim cadascú de nosaltres.
I serem capaços d’executar-lo?
Depèn de dos factors combinats entre si. El primer és el paper de l’Administració, és clar. De les administracions: locals, patronats i, per descomptat, la Generalitat. Ells tenen la responsabilitat de legislar, de donar ajuts, d’acompanyar. Però també és l’acció concreta dels signants, que s’han compromès a fer el que diu aquest document. Si una associació d’hotels ha subscrit que el 2035 el consum d’aigua dels turistes ha d’equivaldre al dels residents, ara ja ha d’estar planificant estratègies per a la reducció de la despesa hídrica.
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.
Aquest article es va publicar en el número 303 del Descobrir (Desembre 2023)