‘‘Els homes no eren uns penques: treballaven. Però nosaltres [les dones] també i, a vegades, més i tot”. Ho explica Marina Vilalta, la pastora en actiu més veterana del nostre país (té gairebé noranta-set anys!), al llibre Una vida a les muntanyes, d’Abraham Orriols. Ella és, al capdavall, l’única de dotze germans que s’ha dedicat a fer de pastora. Acumula prop d’un segle d’activitat ramadera i és l’última baula d’una tradició que enfonsa les arrels des de temps immemorials al peu del Taga –on viu.
Plena de modèstia, Vilalta opina que la seva vida no mereix un interès especial (“he fet el mateix que fèiem tots abans”), i amb naturalitat indica que a moltes cases, qui guardava el ramat i qui conreava els camps era el marit, però qui matava els conills, donava menjar a les gallines o cuidava els corders al corral era l’esposa. No, històricament, el paper de la dona en la ramaderia no ha estat resiudal, ni tan sols subsidiari, i avui tota una nova fornada de pastores –i de pageses– està agafant el relleu.
Conjunció de factors
N’és un bon testimoni l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya. Fundada el 2009, durant els quinze anys de funcionament han passat per l’Escola prop de 250 alumnes, dels quals la meitat són dones. Una dada que apunta a la normalitat, i que la responsable del projecte, Laia Batalla, atribueix a una triple conjunció de factors: d’una banda, el desacomplexament provocat per la progressiva socialització de les idees del moviment feminista; l’efecte crida d’uns referents femenins cada cop més visibles, també en el món rural, i l’expansió d’una nova pagesia basada en els principis agroecològics, i que arreu del país impulsen de manera singular les dones.
No és casualitat, per tant, que un col·lectiu com Ramaderes de Catalunya, que aplega una seixantena de dones per compartir experiències i fer visible la seva feina, tingui també per objectiu explicar els beneficis de la ramaderia extensiva, la sobirania alimentària i la cura i el respecte pel medi. Anna Boleda, sòcia de La Segalla, porta una dècada pasturant amb les seves cabres els vessants del terme de l’Albiol, a les muntanyes de Prades, i fent-ne amb la llet uns formatges i iogurts de gran qualitat.
Però més enllà del que produeixen, Boleda és ben conscient que la seva activitat comporta beneficis ambientals, especialment el control del sotabosc, en una zona amb alt risc d’incendi: “Si no hi fóssim nosaltres, aquests boscos no els mantindria ningú”. Una aportació que no té el reconeixement que correspondria, i que és en l’ADN del model que defensen.
Com hi figura també, en aquest model, una complicitat amb els animals que tenen a càrrec. “La ramaderia és un maternar costant”, afirma Laia Batalla. Anna Boleda destaca que treballen bàsicament amb femelles. “A mi, sobretot, m’encanta munyir les cabres”. I Yas Recht, pastora i sòcia del projecte Circus -Granja Familiar, que mena unes 120 ovelles a les Guilleries, remarca “la intel·ligència innata de les dones en relació als cicles”, un instint que ajuda —i molt— en la gestió d’una explotació ramadera. Recht entén també la seva feina “com un retorn als orígens”, mostra d’una gran connexió amb la terra. I és per això que el futur del pasturatge s’haurà de conjugar en femení.
Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.
Aquest article es va publicar en el número 307 del Descobrir (Maig 2024)