Ciutats, turísticament fora de control

El creixement del turisme està desbocat a tot el món i no sembla que hagi de decréixer durant els pròxims anys o dècades. Si fem cas de les previsions de l’Organització Mundial del Turisme, precisament, a les acaballes de la dècada actual superarem els 1.800 milions de turistes internacionals, que en seran 2.000 l’any 2035.

Els factors que conflueixen per fer-ho possible són múltiples, i en podem destacar alguns: l’augment del nivell adquisitiu de milions d’habitants de països amb economies emergents, sobretot asiàtics, que s’afegeixen en qualitat de turistes als ciutadans occidentals, fins ara els únics que viatjaven a l’estranger per oci; l’efecte multiplicador de les xarxes socials i les seves tendències, autèntiques modes que impacten ràpidament sobre les ciutats i els territoris més cobejats; el creixement exponencial de l’oferta d’allotjament mercès a les plataformes digitals, com Booking o Airbnb; els preus baixos del transport aeri, el combustible del qual (el querosè), de manera incomprensible en un context d’emergència climàtica, encara està exempt de taxes; la hipermobilitat malaltissa —com va demostrar la crisi de la covid-19— d’un món com més va més accelerat i globalitzat; la terciarització galopant de les societats riques i l’associació pràcticament automàtica del gaudi de les vacances amb la consumació d’un viatge —si és llunyà o exòtic, millor—, entès com un dret, si fa no fa com un guany social...

No és estrany, doncs, que el fenomen turístic posi en tensió cada vegada més destinacions arreu del món, i que aquestes intentin protegir-se de les conseqüències sobre l’espai públic, els béns i els recursos que causa aquesta allau de visitants. D’idees i iniciatives se n’estan desenvolupant per a tots els gustos, si bé per ara
el resultat és més aviat discret, sovint irrellevant, però de seguiment obligat.

És dissuasòria la taxa turística?

La implantació de la taxa turística és una de les mesures més antigues i esteses en moltes destinacions, malgrat que continua provocant controvèrsia pel seu abast i per l’ús que es fa dels recursos que origina —perquè en molts casos els diners recaptats han revertit en la mateixa promoció que pretenien pal·liar. Però si bé la intenció inicial de la taxa era compensar els efectes negatius de l’activitat turística, darrerament algunes destinacions han experimentat amb la possible capacitat dissuasòria de l’impost.

Bhutan, un dels països que més seriosament es pren la conservació del seu territori, greument amenaçat pel canvi climàtic (les glaceres de l’Himàlaia es fonen), aplica de fa temps una taxa de desenvolupament sostenible als turistes, que abans de la pandèmia era de 65 dòlars diaris i pujà fins als 200 dòlars al setembre del 2022. Vista la reducció de visitants (poc més de 100.000 l’any passat), i atès l’objectiu d’estabilitzar-ne el nombre al voltant dels 300.000, actualment és de 100 dòlars. Val a dir que, fora d’aquest cas, cap altra destinació ha aconseguit regular el flux turístic amb aquesta eina. I això que Nova Zelanda cobra uns 21 euros per dormir-hi, Amsterdam carrega un 12,5% del preu de l’allotjament i Venècia recapta 5 euros com a taxa d’accés al centre històric.

Més dràstica és la prohibició d’entrar al barri de geishes de Gion (Kyoto), o el tancament —que fa vuit anys que dura— de l’illa tailandesa de Koh Tachai, els coralls de la qual van patir una regressió alarmant produïda per la massificació de les seves platges. Un altre dels aspectes en què el turisme genera més maldecaps és el parc d’habitatges. La major rendibilitat del lloguer turístic respecte del lloguer habitacional fa que es redueixin les opcions disponibles per als residents. A la ja coneguda lluita de Nova York contra Airbnb (amb l’aplicació de l’última normativa aprovada, la llei Local 18, els avisos de la plataforma per a estades de menys de 30 dies han davallat un 83% a la ciutat), s’afegeixen restriccions a molts països europeus, fins al punt que a Portugal ja no s’atorguen noves llicències d’HUT. Finalment, en l’àmbit de la compravenda, el Canadà ha prohibit —de moment, fins al 2027— que els estrangers no residents puguin comprar-hi habitatges.

I la relació de decrets i ordenances que proven de garantir una bona convivència entre locals i visitants és inacabable: prohibicions d’anar en roba interior per les ciutats; d’arrossegar maletes amb rodes pels carrers; de vendre menjar fora dels horaris establerts... Són capítols d’una lluita per protegir la identitat dels territoris rurals i els entorns urbans amenaçats per l’homogeneïtat turística.

Impulsem un nou model de turisme al servei del país, un turisme conscient que tingui un impacte global positiu sobre les destinacions.

Adhereix-t'hi