A L’illa de la calma, publicat el 1913, Santiago Rusiñol va oferir un retrat entusiasta, ple de poesia i humor, de la Mallorca de la primeria del segle XX. I, alhora, va encunyar el tòpic més perdurable sobre l’illa: Mallorca com un oasi de pau i de repòs, com un recer intemporal on refugiar-se de les maniobres frenètiques del món.
El llibre consta de quaranta-sis capítols. La meitat estan dedicats a la Palma de l’època: el paradigma —segons Rusiñol— d’un model urbà cada