Montserrat 'suites'

Catalunya és un país amb poca autoestima, de viure cap endins, de molestar poc, de parlar fluixet, de seure amb les cames tancades i de no malparlar del veí gaire fort. Som assenyades, discretes i no presumim prou de tot allò que tenim. I Catalunya, senyores, té més de 350 platges, més de 500 km de costes, 200 km de Pirineus, serres, massissos, caps, golfs, aiguamolls, un gran delta, nou maneres de dir “bonica” i... Montserrat! Una muntanya envoltada de misteris, llegendes, visites d’ovnis i miracles; així i tot, ens l’hem estimat molt poc al llarg de la història. Expressions com ser una tieta de Montserrat, anar a Montserrat a comprar mató i coca i pujar a Montserrat a peu s’han utilitzat sempre per fer-ne mofa, per riure’s d’una manera diferent de viure la catalanor.

Per mi, pujar a Montserrat un cop l’any és cultura i és tradició, és barreja de records familiars, espiritualitat —allunyada de la religió, per descomptat—, màgia, natura i país. I fins fa uns anys, vivia aquest costum amb una mica de prudència, sense dir-ho gaire fort, perquè molta gent en feia broma. Anar a Montserrat formava part de les tradicions catalanes cutres, suposo, pel menysteniment que durant molt de temps han tingut alguns costums.

Hem fet poca ostentació de país i no hem posat Montserrat on hauria d’estar, al centre, per tot allò que significa: història, natura i màgia. I hem permès que hi hagi territoris de primera i de segona, fent créixer la desigualtat entre ells. No s’entén que cada hivern hi hagi cues al túnel del Cadí per arribar a una comarca, a passar el cap de setmana, plagada de gent de la teva pròpia comarca d’origen i comprant la carn quatre vegades més cara que d’on vens a fer cua. I que només es vulgui menjar peix davant d’una platja concreta, on els qui feien caravana a l’hivern ara s’esbatussen per una taula, i que només sigui vàlida aquesta costa i cap altra en l’escala de Richter del glamur. I pujar a la muntanya a veure la Moreneta ha estat per molta gent l’última opció, el descart, el lloc on recórrer quan ja res t’ha funcionat a la vida. Quan la catalana està amoïnada de debò i ja no troba solució, va a Montserrat a posar el ciri. I això no pot ser, volem que Montserrat sigui la nostra primera preferència, i ens cal un full de ruta per aconseguir-ho.

Per començar, hauríem de recuperar les tradicions i tornar-nos a estimar tots els racons del nostre país. I també invertir-hi, m’agradaria que les empresàries posessin els ulls a fer-hi un hotel bonic, construir-hi un lloc de retir. Necessitem reformar la muntanya màgica, convertir-la en la nova Caldea de Catalunya, que curi sequeres, mals d’amor, i no només un cop cada dècada amb pregàries i ciris. Necessitem pensar en grans formats i ja mai més en petit. Us imagineu com seria la muntanya si hagués estat en territori americà? Suites, spas, piscines, massatges. Un complex turístic per poder gaudir de la família, dels amors i dels amants sense remordiments. Montserrat ha de començar a ser un centre de luxe i deixar de ser el lloc de patiment, i l’última de les nostres opcions per passar el cap de setmana, perquè les catalanes ens ho mereixem tot.

Fer créixer l’autoestima de Catalunya implica fer escudella un cop a la setmana, perdre la por de ballar sardanes per la festa major i pujar un cop a l’any a Montserrat, perquè només creient-nos i estimant les nostres tradicions les farem úniques i valuoses.