Escapada amb nens a la Val d'Aran

Objectiu del cap de setmana: fer un ninot de neu. “Mama, recorda d’agafar una pastanaga per fer-li el nas i dues galetes per als ulls. Al bosc ja agafarem unes branques per fer els braços”. En Roc no parla d’altra cosa des que li vam dir que marxaríem a la Val d’Aran. El camí fins a Salardú és un compte enrere cap a l’hivern: primer, abans d’arribar al túnel de Vielha, neu als marges de la carretera; després, les teulades blanques de la capital aranesa. Sembla que de neu per fer el ninot, no ens en faltarà. 

Arribem a l’Aran Hostel quan ja és fosc i l’aire ens gela els nassos: −3 °C, marca el termòmetre del cotxe. El hostel, recentment reformat pel Centre Excursionista de Catalunya, sembla fet a mida per a famílies. Després d’instal·lar-nos a la suite familiar, baixem a gaudir de la llar de foc de la sala d’estar. La Tanit ja ha trobat la seva nova obsessió: una rampa i cotxes de Lego. Els fa baixar una vegada i una altra mentre en Roc munta un circ. “Els lleons i els ossos necessiten una casa”, ens diu seriós, tot fent invents amb peces de Lego. Fem un pica-pica al bar i, entre curses de cotxes i animals salvats, ens n’anem a dormir.

Un paradís hivernal

El dissabte ens llevem amb una missió clara: trobar molta neu per fer el nostre ninot. Pugem fins al pla de Beret amb la idea de gaudir també dels paisatges nevats, però, just llavors, comença a nevar. En Roc i la Tanit salten d’emoció: “És la primera vegada que veiem nevar!”, criden. Agafem el trineu, llisquem una estona i busquem un bon lloc on la neu sigui ben tova. La Tanit vol ajudar, però la neu se li escapoleix de les mans. En Roc, amb paciència, fa el cos del ninot. “Pastanaga, mama!”. Però la pastanaga no s’aguanta i les galetes es desfan. En Roc, que ha estat jugant amb les estalactites d’una teulada, ho veu clar: “Fem els braços amb aquest gel punxegut!”. I mentre en Carles porta dos trossets de gel brut, en Roc en troba un tros ben gros: “Aquest serà el barret!”. Ja el tenim: un ninot de neu fet completament d’aigua gelada. “És xulíssim!”, diu en Roc, orgullós.

A la tarda, després de dinar al Pont d’Arròs, pugem fins a l’ecomuseu Çò de Joanchiquet de Vilamòs, una antiga casa aranesa del segle XIX. La Tanit mira fascinada per les finestres com neva mentre en Roc investiga l’interior. “Per què hi ha un llit a la cuina?”, pregunta, sorprès. Acabem descobrint que la cuina era la zona més càlida de la casa gràcies a la llar de foc i que es reservava a les persones més grans de casa, els padrins. La Tanit, impacient, ens arrossega fora: vol tornar a tocar la neu i gaudir de l’estampa preciosa que ens regala Vilamòs, el poble més antic de l’Aran, abans que es faci fosc i tornem a gaudir de les instal·lacions del hostel. 

Una guerra de neu entre bruixes

L’endemà al matí, sorpresa! Hi ha set centímetres de neu nova. Les teulades semblen pastissos ensucrats i decidim aprofitar-ho amb una passejada fins a l’església de Salardú, que conserva unes pintures del segle XV. Els nens, però, prefereixen l’exterior: “Mira com cau la neu del sostre!”, diu en Roc mentre la Tanit corre per atrapar la neu amb les mans.

L’escapada hivernal per la Val d’Aran segueix a Tredòs, on hi ha el famós camí de la Bruixa. Quina passada fer-lo completament nevat! En Roc s’estranya de no trobar la bruixa Isis que vam conèixer l’estiu passat i s’imagina que “s’ha convertit en aquesta bruixa de branques per no passar fred”. La Tanit, en canvi, ha trobat uns gronxadors nevats i no vol marxar. Però quan en Roc i el pare comencen una guerra de boles de neu, ella no s’hi pot resistir: “Més boles, mama!”.

Després de dinar, aprofitem el sol i la neu i pugem a fer baixar l’olla aranesa a Bagergue. Considerat un dels pobles més bonics de la Península, també presumeix de ser el poble més alt de la vall, així que en un cap de setmana hem estat al nucli més antic i a la vila més alta de l’Aran i hem gaudit de la neu tocant-la, lliscant-hi i trepitjant-la. I el més important: hem complert la missió: fer un ninot de neu.