Escapada amb nens al Bisaura

El riu Ter és l’eix vertebrador de la nostra escapada entre la vall del Ges i el Bisaura, que ens porta a convertir-nos en antics treballadors d’una fàbrica tèxtil, a captar l’essència de l’antiga colònia de Borgonyà, a viure la història del castell de Montesquiu i a gaudir de les impressionants vistes des del santuari de Bellmunt.

L’aventura d’improvisar plans

“Mama, quan anirem al castell?”, pregunta en Roc només sortir de l’escola. Aquest cap de setmana ens quedem a Osona, per continuar descobrint dues zones que ens apassionen: el Bisaura i la vall del Ges. La previsió del temps no acompanya gaire, així que improvisarem la ruta segons el que ens indiqui el cel. Els plans inclouen diverses activitats, entre les quals, visitar el castell de Montesquiu, la proposta top per a en Roc. Ara, té una autèntica fixació pels cavallers, per les espases i per les guerres. La planificació del cap de setmana preveu aquesta visita diumenge, així que abans passaran moltes altres coses.

Un allotjament salvat de l’enderrocament

Ens instal·lem a Sant Vicenç de Torelló. Aquests dos dies dormirem a l’apartament de Can Passerells, una casa de turisme rural rehabilitada i salvada de l’enderrocament per una família d’arquitectes. Com que la pluja ens acompanya tot el camí des que sortim de Centelles, agafem menjar per emportar-nos i així aprofitem la comoditat de l’apartament per menjar com a casa.

A la recerca del tresor de la Quimeta

L’endemà, segueix plovent, així que canviem l’excursió a la serra de Bufadors (ja és la segona vegada que l’hem de cancel·lar) per la visita al Museu del Ter, a Manlleu. Quin encert! Passem tot el matí fent el joc de pistes ‘El tresor de la Quimeta’, que ens porta a recórrer totes les sales del museu a la recerca d’una caixa plena de llibres que aquesta nena, que treballava a l’antiga fàbrica tèxtil Sanglas, va amagar. “I per què l’amo no li deixava mirar aquests contes?”, es pregunta en Roc quan comencem el joc. La Tanit i en Roc es vesteixen amb un davantal i una armilla, com els antics treballadors de la fàbrica, i recorrem el museu mentre descobrim els telers, la turbina i, també, els ecosistemes del riu Ter. Una manera molt entretinguda de recórrer el museu amb nens.

Viure l’essència de la colònia de Borgonyà

A la tarda, la pluja cessa i, seguint el riu, ens endinsem a una de les colònies més singulars de Catalunya, la colònia de Borgonyà, que, com la fàbrica Sanglas, va utilitzar la força del Ter per fer funcionar la maquinària. Passegem pels seus carrers, molts dels quals encara estan intactes, i ens quedem atrapats al carrer Fabra, amb les seves casetes de portes acolorides. Els nens xalen amb el tren, que, mentre hi fem el volt, passa dues vegades. “Adeu teen”, diu la Tanit.

De tornada a Can Passerells demanem unes pizzes casolanes de les que fa en Guillem, propietari de l’allotjament. Després de fer un curs a Nàpols, ha convertit una de les seves passions en part del seu negoci. Boníssimes!

La història del castell de Montesquiu

Diumenge al matí ens llevem amb un cel clar i alguns núvols, però que deixen brillar el sol, i remuntem el Ter fins a Montesquiu per descobrir la història del seu castell. “Per fi el castell!”, diu en Roc quan hi arribem. “Per aquí entraven els cavallers?”, pregunta a l’entrada. La visita guiada comença a l’antic celler del casal que va ser abans que la família Juncadella, última propietària, el convertís en castell. “Aquí, Arnau Guillem de Besora, guardava tot el menjar”, explica el guia. “Quin llit més alt!”, diu en Roc quan arribem a l’habitació de la Mercedes Juncadella. El guia ens explica que a la propietària li agradava dormir amb quatre matalassos “per estar més còmoda, com la princesa del pèsol”. En Roc vol buscar el pèsol, però se li’n va del cap quan sortim a la terrassa a gaudir de les vistes. Entre d’altres, podem albirar el santuari de Bellmunt, la nostra última parada.

Pugem al cel de Bellmunt

En Roc té curiositat per descobrir per què Mossèn Cinto Verdaguer la va batejar com “l’església al cel suspesa”. Tot i que no hi ha boira, sembla convençut que som al cel, quan veu les vistes de la Plana i gran part del Pirineu que li permeten els 1.260 metres d’altitud on es troba el santuari. La Tanit, en canvi, vol arribar al cel gronxant-se tan fort com pugui amb el gronxador que mira a l’edifici.