Amb l’arribada de la xocolata des d’Amèrica, cap al segle XVII, l’aristocràcia barcelonina va embogir. Van aprendre a preparar-la desfeta i a enriquir-la amb sucre, vainilla, gingebre i, fins i tot, pebre. Els prohoms quedaven per prendre-la plegats —tal com el baró de Maldà ho immortalitzaria al dietari Calaix de sastre— i, en certa manera, van convertir la tradició de prendre xocolata en un acte social equivalent al te de les cinc dels anglesos.
La ciutat va començar a
Barcelona, la ciutat de la xocolata
Resseguim les traces del cacau pels carrers de la ciutat i hi descobrim anècdotes, personatges i secrets que ens expliquen el perquè d’aquesta fal·lera llaminera
