Ceret al quadrat

Un jove artista amb idees revolucionàries al cap i al pinzell va arribar a Ceret l’estiu del 1911 acompanyat d’una dona espigada i molt elegant i d’una graciosa mona que els feia d’animal de companyia. Allotjats en una habitació d’una gran mansió burgesa al cor de la vila, la casa Delcròs, aquella parella tan particular, Picasso i Fernande Olivier, viurien les dolces vacances del fi nal de la seva relació, que ja havia entrat en el tempestuós terreny de les gelosies i els retrets.

Dins d’aquella habitació passarien coses molt transcendentals en el cap i el pinzell de l’artista (“Estic creant una obra nova i estranya”, escriuria als seus amics), però l’estiu del 1911 tot Ceret anava ple de les peripècies de l’extravagant parella i a cada cantonada es feia safareig amb aquella escandalitzadora dona que vestia i fumava amb provocació i que vivia amb un home, un pintor espanyol que parlava català, sense ser-hi casada. Però no era ella, sinó ell, el provocador en majúscules. Els ceretans ho sabrien pocs anys després.

Picasso no va ser el primer artista que va arribar a Ceret, ni en seria l’últim, però en ell hi ha la raó de ser del que ha signifi cat la capital del Vallespir per a desenes, qui sap si per a centenars, d’artistes de tot el segle passat. Els primers que van fugir del bulliciós París per establir-se al tranquil, lluminós i molt més econòmic poble nord-català van ser Frank Burty Havilland —que s’acabaria casant amb una ceretana—, el músic Déodat de Séverac i el barceloní Manolo Hugué, l’any 1909.

Manolo, feliç de tenir a prop el seu estimat Aristides Maillol, que vivia a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, va ser el primer que ho va tenir clar: “Ceret, un poble català amb l’avantatge de ser francès”.

La descoberta de Ceret va arribar a les orelles del Bateau Lavoir, lloc de residència i reunió de nombrosos artistes a Montmartre, i Picasso no s’ho va pensar dues vegades. En aquell racó de món hi havia alguna cosa enigmàtica que, va imaginar-se el geni malagueny, podia resoldre algunes de les seves noves i utòpiques idees artístiques.

I així va ser: l’enigma el custodiaven els paisatges de l’entorn, els carrerons estrets, els refrescants plàtans, les arquitectures i les tradicions populars catalanes de Ceret. L’enigma l’atresoraven el Canigó, la muntanya sagrada dels catalans, el majestuós pont del Diable, el plàcid convent dels Caputxins, la sorollosa festa de Sant Ferriol del 18 de setembre...

Allunyat de la pressió dels marxants i de tots els interessos artifi ciosos del protocol parisenc, Picasso va culminar a Ceret el seu invent perfecte, el cubisme, del qual ja n’havia tingut visions a Horta de Sant Joan (Terra Alta) i al poble berguedà de Gósol, altres dos racons perduts de món. O, el que és el mateix, a Ceret va sentir la crida de la modernitat artística.

Si uns anys abans Matisse i Dérain havien tingut la revelació fauve a Cotlliure, Ceret era cubista i Braque, l’altre artífex del nou moviment, es va afegir a aquesta insòlita aventura a les acaballes d’aquell estiu del 1911. Gris, el cubista més pur, s’hi va animar el 1913. Tots tres van convertir Ceret en allò que anys després André Salmon designaria com la Meca del cubisme. Ells tres i tants d’altres, cubistes o no: Max Jacob, Auguste Herbin, Moïse Kisling... Tots volien anar a Ceret a crear.

A principi de la segona dècada del segle XX, els ceretans, persones senzilles acostumades a un altre ritme de vida, es posaven les mans al cap amb aquells artistes arrauxats que havien deixat l’hivern a París per passar un estiu irrepetible tot fent cridòria al Grand Café, ballant desacomplexats a les festes majors (Gris se’n va fer un tip) i anant als toros amb les dones més alliberades de França, que a Picasso no li duraven ni l’estiu següent. El 1912 hi va tornar amb la fràgil Eva Gouel, ja malalta de càncer, i el 1954 amb una joveníssima Jacqueline Roque, quan ell ja superava els setanta anys.

Concebut l’embrió de l’art modern, només la Gran Guerra va aconseguir entorpir-ne la gestació. Però no va ser el fi nal de res. A partir dels anys vint, els artistes van tornar a Ceret, els que ja havien tastat el seu enigma i els que el volien descobrir per primer cop. Va ser una segona onada tan frondosa com la primera: Pinchus Krémègne, Chaïm Soutine, André Masson, Marc Chagall, Salvador Dalí i Pau Gargallo hi van fer estades més o menys llargues. Als anys quaranta, Raoul Dufy s’hi sumaria. I l’anar i venir d’artistes ja seria imparable durant tot el segle. I així continua. Tàpies diria: “Vinc a Ceret per Masson” —i no per Picasso!—, i fa quatre dies mal comptats Perejaume submergia el seu univers de creació a les entranyes del Canigó. Com fa cent anys féu Picasso.