Marc Castellnou, cap del grup d'actuacions forestals de la Generalitat: "Cal preservar la biodiversitat per sobreviure al canvi climàtic"

No cal que expliquem res de nou: la sequera és profunda i ha comportat la mortaldat de molts arbres als nostres boscos. Dit això, la primavera està essent relativament normal pel que fa a la precipitació en gran part del país, però les pluges només serviran per eixugar una mica la set del bosc. El problema real de la campanya del 2024, igual que les anteriors, és la temperatura. Tenim anys extremament càlids l’alta tem- peratura dels quals està provocant un augment de l’evaporació de l’aigua. Pot ploure en registres normals, però si la temperatura és més càlida s’evapora més aigua i hi ha més estrès als boscos.

 

La sequera fabrica vegetació morta; és a dir, combustible. Si un arbre o un bosc està estressat, comença a assecar parts de la vegetació per poder sobreviure. Aquesta és la part clàssica de la sequera. Però les temperatures molt altes tenen dos efectes perversos. Un és que el període que el bosc creix i és productiu s’allarga; ja no és, diguem, durant els mesos d’abril a setembre; comença a ser de febrer a novembre. Per tant, el bosc és actiu més mesos que abans i, quan les temperatures són elevades, treballa més ràpidament. La sequera tèrmica té un efecte sobre el bosc similar al que té la inflació en l’economia familiar: tu cobres el mateix, però viure és més car. Pels mateixos béns has de gastar més i no hi arribes. Això és el que li passa ara al nostre bosc.

 

El nostre país és eminentment forestal, és cert, i cal afegir que tenim un país de boscos joves, perquè la nostra agricultura s’ha reduït dràsticament els últims quaranta anys i tot el que hem perdut de camps i prats, ho hem guanyat de massa forestal. A causa d’aquest abandonament rural,  ara tenim una superfície contínua que obre la porta als incendis de gran escala. De totes maneres, val la pena dir que Catalunya —tot i que queda molt per fer— treballa en la bona direcció. Històricament, ens hem dotat d’una capacitat d’extinció d’incendis potent, que ens ha ajudat a pal·liar els perills potencials que tenim. Ara, a més, afortunadament les polítiques efectives de prevenció d’incendis ja estan damunt de la taula. Encara que sembli mentida, el canvi climàtic hi ha contribuït, perquè els nous incendis són diferents dels tradicionals i l’extinció té un límit, d’aquí la necessitat de la prevenció... Així que la probabilitat de cremar com Grècia és baixa, però no nul·la. Cal treballar preventivament.

 

Les clàssiques de tota la vida: la Catalunya central, les terres de l’Ebre, l’Empordà... On bufa el vent i on tenim una acumulació d’altes temperatures. Però de fa temps ens fixem en els Pirineus, que són una gran illa forestal i que estan patint com ningú l’impacte del canvi climàtic. Avui, a Europa, l’atenció està focalitzada en els grans massissos forestals, com els Alps, la Selva Negra, les Ardenes i per descomptat aquest Pirineu i Prepirineu continus des de l’Atlàntic fins a la Mediterrània, perquè en el cas que les condicions adverses persisteixin, és on podem tenir els incendis més grans.

 

Els incendis de sisena generació tenen suficient energia com per alterar l’atmosfera i crear les seues pròpies condicions meteorològiques, o per crear processos piro- convectius que formen tempestes de foc. Aquests incendis són problemàtics perquè l’extensió de taca que generen és altíssima, si no hi ha una compartimentació que els limiti. I això és molt perillós per a una biodiversitat que pot suportar pertorbacions petites o mitjanes, però que és possible que no es recuperi de les grans. I la biodiversitat és clau per tenir alternatives que ens permetin sobreviure al canvi climàtic: si en conservem la major part és molt més probable que tinguem aquelles espècies que s’adaptaran als escenaris futurs.

 

Són difícils d’extingir perquè l’energia que desprenen no fa possible combatre’ls. Hi ha un límit físic, humà, en la capacitat d’extinció, que són 10.000 kW per metre d’energia emesa pel front de flama. Si un bomber s’enfronta amb aquesta radiació durant més d’un minut, davall de l’equip, tindrà cremades de segon grau. Per posar-hi context: el 2021, a Santa Coloma de Queralt es va produir un incendi de 70.000 kW per metre, set vegades aquest límit. Passa que teníem un mosaic agrícola al voltant i ens en vam servir per aturar-lo…

 

Tenim una pagesia com més va més envellida, més pobra. Sí, és cert, però fa deu anys la consciència al nostre país sobre aquesta mancança no hi era, i ara hi és. Jo vull ser positiu perquè estan naixent iniciatives que van en la bona direcció, i fa deu anys no hi eren.

 

Sí, crec que aquesta desconnexió hi és. I és gran, però és asimètrica. El món rural és conscient de la seua realitat i de què és un món urbà. El món urbà, en canvi, no és conscient de la realitat del món rural. I això és un gran problema. El món urbà no se sustenta sense un món rural, per bé que desgraciadament moltes vegades el món rural en què se sustenta sigui llunyà. És a dir, no em lligo al meu món rural perquè és el paisatge del meu esbarjo, i d’altra banda busco el producte barat d’un món rural que no veig i al qual exploto.

 

És difícil fer apostes de futur. Evidentment tindrem un país més càlid i àrid, però hi ha espècies d’arbre del nostre país que van nàixer en moments càlids, van passar la petita edat de gel, han passat el segle XX i encara aguanten. Tenim grans pinasses o grans alzines que han viscut aquests processos de canvi. Està per veure en quina proporció el canvi forestal serà d’espècie o de densitat d’arbres. I aquest és el gran joc. Si som capaços de gestionar bé el territori podrem tenir canvis de densitat sense canviar tant d’espècies i d’estructures. Si no som capaços de fer-ho, ens pot passar com el que succeí amb els incendis dels anys noranta del segle passat, que van esborrar la pinassa de la Catalunya central i portaren el pi blanc.