Les glaceres dels Pirineus, tocades de mort

No fa falta anar fins a l’Àrtic per percebre com el canvi climàtic fa que es desglacin grans masses de gel: aquest procés es dóna també a casa nostra. Des del 1982, més de la meitat dels aparells glacials dels Pirineus s’han extingit, de manera que ara només en queden 43, i es calcula que d’aquí a vint anys ja no quedarà cap glacera; únicament trobarem algunes congestes de gel, que són restes d’antigues glaceres que es van fragmentar i que ja no tenen la capacitat de desplaçar-se. De fet, les últimes restes de gel glacial del Pirineu occidental, situades al territori aranès de la vall de Molières, van desaparèixer a l’inici dels anys noranta. A la serralada pirinenca només queden glaceres en territori occità i, als Països Catalans, al massís de la Maladeta, per exemple la de l’Aneto, la més extensa i emblemàtica de totes, que retrocedeix any rere any i que el 2009 es va fraccionar en dues parts. Les glaceres dels Pirineus s’extingeixen i, amb la seva desaparició, s’esborra per sempre un paisatge únic que ha meravellat alpinistes, naturalistes, fotògrafs i tota classe d’amants de l’alta muntanya al llarg de la història.

La Maladeta

La glacera oriental de la Maladeta és, amb 19,4 hectàrees, la quarta més extensa dels Pirineus, i els seus 660 metres de llargada la converteixen en la segona en longitud. Està situada al massís de l’Aneto, al Parc Natural Posets-Maladeta, i cal travessar-la en la via més habitual de l’ascensió a aquest cim ribagorçà (3.308 m).

El caçador de glaceres

Jordi Camins, expert en glaciologia, es dedica a fer el seguiment de les glaceres dels Pirineus des del 1982 i ha anat documentant-ne l’alarmant retrocés. La seva feina queda recollida als informes del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya i es pot seguir al web www.gelicehielo.com.

Comparativa fotogràfica de la glacera

La tècnica de fotografia comparativa que utilitza el glaciòleg Jordi Camins permet veure molt clarament com el gel ha anat minvant al llarg dels anys, un retrocés que s’ha accelerat des de l’any 2000. Es calcula que serà una de les últimes glaceres dels Pirineus a desaparèixer; probablement, a mitjan segle en quedi una franja de gel residual.

Com funciona una glacera?

A l’hivern, quan neva, la neu s’acumula i alimenta la glacera. A l’estiu, una part d’aquesta neu es fon, però la que es troba per sobre de la línia de neus permanents es conserva. La neu que no es fon, al cap dels anys (entre 7 i 10) es converteix en gel glacial i passa a formar part de la glacera. L’augment de la temperatura produït pel canvi climàtic ha estroncat aquest procés: la línia de les neus permanents se situa cada vegada més amunt, la neu nova que s’hi acumula a l’hivern es fon durant l’estiu i les glaceres no es poden regenerar. Als Pirineus, gairebé no queda cap glacera amb llengua. Com que les glaceres no tenen cap estratègia de defensa o adaptació a l’escalfament global, es van fent cada vegada més petites fins que desapareixen.