10 obres imprescindibles de Jujol

L’any 1909, Josep Maria Jujol va rebre un encàrrec del Dr. Sansalvador per construir una casa d'estiueig al passeig de la Mare de Déu del Coll, al barri de Gràcia, juntament amb una altra torre per llogar. Però un descobriment inesperat durant el procés de construcció va tòrcer els plans.

Van trobar una mina d’aigua amb suposades propietats radiològiques i medicinals que el doctor pretenia comercialitzar sota la marca Agua Radial, anunciant els seus beneficis per a la salut. Per aquest motiu, Sansalvador va canviar el seu pla inicial i va fer construir unes grutes d’accés al pou amb la intenció de portar l’aigua a la planta d’embotellament, i un jardí romàntic que les integrés en l’entorn natural. L’aigua no va ser tan miraculosa com pensava i el projecte no va fructificar. 

Actualment, la finca acull la seu del Taller d’Història de Gràcia i s'hi poden veure la casa del porter, decorada amb arrimador de ceràmica de colors, el jardí, i les galeries, amb preciosos arcs parabòlics, que condueixen al pou d’aigua.

Sant Joan Despí es va convertir en el “laboratori arquitectònic de proves” de Josep Maria Jujol i, per això, la seva petjada és ben visible en aquest municipi del Baix Llobregat. Un bon exemple de la creativitat il·limitada de l'arquitecte és la Torre de la Creu, coneguda popularment com la Torre dels Ous per la forma de les cúpules. 

L'edifici va ser construït entre el 1913 i el 1916 com una residència d’estiu per encàrrec de Josefa Romeu i Grau de Gibert, la tieta de l’arquitecte. L'encàrrec deixava llibertat a l'arquitecte llevat del fet que havien de ser dues cases parelles per als seus fills Joan i Lluís. Està format per cinc cilindres, tots ells de diferents mides i alçades, que acullen les habitacions de la llar. Per arribar-hi, cal pujar una espectacular escala de cargol, prova de l'estil jujolià carregat de corbes i formes asimètriques. Les cúpules del sostre també són ben peculiars i evidencien el domini que el tarragoní tenia del trencadís. Des del 2003, l'edifici està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

L’advocat Pere Negre havia quedat embadalit amb la construcció de la Torre de la Creu i va voler comptar amb una joia arquitectònica de la seva propietat. Per aquest motiu, Negre va conèixer Josep Maria Jujol a través de Josefa Romeu, la tieta de l’arquitecte. A finals del 1914, l’advocat de Sant Joan Despí li va encarregar la reforma i ampliació de la seva antiga masia del segle XVII com a casa d'estiueig.   

Can Negre es convertí en una metàfora religiosa, amb una tribuna central que emula els carruatges que portaven la verge Maria a les romeries. A l’interior de la llar, s’hi troba una capella barroca, un estil que apassionava Jujol. Un altre dels gustos de l’artista era l’ornitologia, fet que es fa pal·lès amb els ocells que hi ha representats a les parets. De la mateixa manera, també destaca la presència abundant d’un color blau intens que caracteritzava l’obra de l’arquitecte tarragoní.

L'edifici ha esdevingut un dels símbols jujolians per excel·lència de Sant Joan Despí, i Jujol es convertí en l’arquitecte municipal de la vila durant la seva darrera etapa professional. Actualment el Centre Jujol-Can Negre és un espai cultural de la ciutat i acull també l'Escola Municipal d'Art.

La Casa Mercè Mirall, al carrer Armanyà de Tarragona, era la seu del Patronat Obrer. L'any 1908, l'entitat va decidir ampliar les instal·lacions amb un teatre, ubicat al jardí de la casa, i va encarregar el projecte a Josep Maria Jujol, que començava a fer-se un nom a la seva vila natal gràcies a les seves col·laboracions amb Gaudí i a la construcció de la Casa Heras, la seva primera obra.   

El seu projecte es va fonamentar en una estructura amb forma de vaixell batent-se contra les ones del mar buscant la seva salvació. Aquesta inspiració marítima es nota també en les baranes, els passamans i les escales, que situen els espectadors al fons del mar. Tractant-se d'un arquitecte tan devot, tampoc hi falten les referències religioses, a Jesús i a la Mare de Déu. El símbol del Metropol, a més, és un peix que fa referència als antics cristians com a seguidors de Crist.

La Guerra Civil va castigar durament l’edifici, ja que hi van impactar dues bombes que el van deixar molt malmès. A finals dels anys 80, el Teatre Metropol va tancar les portes, però el 1995 va ser inaugurat a la Rambla Nova després d’un intens procés de reforma, dirigit per l'arquitecte Josep Llinàs, que va recuperar-ne tots els elements modernistes.

La Casa Bofarull va ser una de les obres més importants de Josep Maria Jujol a les terres de Tarragona. Se situa al municipi dels Pallaresos i troba el seu origen al segle XIV, de manera que Jujol la va rehabilitar entre el 1913 i el 1933 a partir de l’encàrrec de les germanes Dolors i Pepita Bofarull.   

Aquesta casa pairal destaca més pel mobiliari que es troba en el seu interior, dissenyat en gran mesura per l’artista tarragoní, que no pas per la façana. Les habitacions i les sales compten amb una gran decoració, amb pintures de les quatre estacions de l’any o el seu característic trencadís. A l’exterior de la casa, s’hi pot veure un pati amb una font decorada per un drac. 

Des del 2013, i després d'un període de restauració i reformes, les propietàries de la casa obren les portes de la casa al públic.

El santuari de Montserrat de Montferri va ser projectat i començat a construir entre els anys 1926 i 1928, en un terreny cedit per la família Vives de Montferri. El santuari no es va acabar per manca de recursos econòmics, tot i que els materials emprats eren senzills. L'any 1930 s'aturaren les obres i després, per causa de la guerra, ja no es van reprendre. Jujol encara va fer un viatge durant la postguerra per inspeccionar l’estat del santuari, però es va desanimar en veure’l.

El projecte aprofitava el desnivell d’un tossal de 50 metres. L'espai de l'església és centrat per una cúpula que inclou el presbiteri. Els elements predominants en la construcció són els arcs parabòlics, els reixats de les finestres i la sobrietat amb què s'hi combinen els materials emprats: ciment pòrtland i arena.  

L’església del Sagrat Cor de Vistabella és l’única que Josep Maria Jujol va poder completar, i es tracta d’un impressionant temple modernista. Situada en aquest petit poble del municipi tarragoní de la Secuita, l’església va ser construïda entre el 1917 i el 1923 i va esdevenir una bona mostra de la capacitat de Jujol d’aixecar una obra d’art amb un pressupost molt ajustat.  

Va utilitzar materials tan modestos com les mateixes pedres que els pagesos empraven en la construcció de les seves barraques. Els vitralls, que contenen dibuixos d’àngels, il·luminen el temple, i les parets acolorides evoquen els colors del mar de Tarragona. A més, va dissenyar tots els elements decoratius, com les làmpades, i va incorporar detalls amb un gran simbolisme teològic. Jujol va signar l’obra amb la següent frase a l’altell: “Senyor, vaig estimar la decoració de la teva casa”. És una bona prova de la passió que l’arquitecte va dipositar en aquest projecte. 

L’any 1924, Josep Maria Jujol va projectar un dels edificis més singulars de l’avinguda Diagonal de Barcelona. Es tracta de la Casa Planells, un edifici conegut també com a Casa dels Nans o del Bisbe, que va ser encarregat pel contractista Evelí Planells.  

Un dels aspectes més destacables de la llar és la gran quantitat de llum que rebia, així com l’aprofitament extrem del seu espai. Jujol va ser capaç de construir habitatges de 120 m² en un solar de només 80 m² . Això es deu a la seva lucidesa a l’hora de combinar les construccions amb dos pisos, els materials senzills i les formes corbes. La Casa Planells es considera l’última casa modernista projectada a Barcelona. Tot i que no es pot visitar per dins, podeu gaudir de la seva façana a la confluència entre la Diagonal i el carrer Sicília.

Als afores de Cornellà de Llobregat, Jujol va aixecar l’edifici modernista més emblemàtic d’aquest municipi. Parlem de la Casa Camprubí, un edifici construït entre el 1927 i el 1928 per encàrrec de Cebrià Camprubí i Nadal, un mestre reconegut internacionalment per la seva excel·lència en el cultiu de les roses. Aquest do del propietari va ser plasmat per Jujol amb els motius florals i camperols que omplen la façana.  

Val a dir, però, com es pot veure ràpidament donant un cop d'ull a l’exterior de la llar, que l’arquitecte va contenir el seu caràcter creatiu en comparació amb altres obres del seu segell. Crida l’atenció l’asimetria de les finestres, així com una estructura de cossos rectangulars de diferents alçades. De nou, la religiositat de Jujol, compartida amb el seu client, es va fer notar en la construcció de la casa, que compta amb esgrafiats que protegien espiritualment l’edifici. 

El 20 de maig de 1929, Barcelona inaugurava l’Exposició Internacional, una celebració que havia de situar la capital catalana en el mapa internacional. Una de les construccions previstes era la font monumental que presideix l'actual plaça d'Espanya, a càrrec de Josep Maria Jujol i l'escultor Miquel Blay. L'arquitecte tarragoní, però, no va poder enllestir a temps un encàrrec que es va convertir en una al·legoria de l'Estat espanyol.  

L’explicació a aquest imprevist es deu al fet que no hi va haver temps d’instal·lar-hi el circuit d’aigua. Això, però, va tenir un també inesperat efecte positiu, ja que la font va servir de mirador per a unes classes populars que es mostraven expectants per la visita de polítics i personalitats d’arreu del món.

Jujol va imprimir a la font un estil neoclàssic mancat de color, que s’allunyava del seu segell personal, ja que havia de mantenir l’estil del recinte de la fira. El pas del temps va provocar diferents modificacions en l’obra original de Jujol, com la pèrdua de cartells de bronze o la incorporació de la gespa en detriment del paviment. Podreu contemplar-la fàcilment des de qualsevol banda de la plaça.